Podcast De Becoming-psicocoaching

Últimament es parla molt dels valors: els valors ens mouen, hem de tenir clar quins són els nostres valors, els valors marquen els nostres objectius,... Però sabem què són realment els valors? Els valors són allò que en realitat t’importa, el que et mou. És el centre del que ets. Són estats mentals i principis d’acció, generalment abstractes.

Pensa quantes vegades al dia renyes al teu fill, a la teva parella, a tu mateix, a la teva mascota o et queixes del que fan malament els altres: els conductors, els polítics, els dependents,… I ara pensa quantes vegades felicites al teu fill, a la teva parella, a tu mateix o a tots els que t’envolten i els que es creuen amb tu per fer bé la seva feina.

Avui en dia tendim a buscar el plaer constantment. La nostra vida gira al voltant del plaer: mengem per plaer, comprem compulsivament, bevem en excés, practiquem sexe casual,... Sempre creient (conscient o inconscientment) que realitzar tot això ens farà més feliços, buscant sentir-nos millor.

Cada vegada més hi ha persones que decideixen estar solteres per elecció. No es tracta de persones que volen tenir parella però que com que no en tenen, accepten la seva solteria gratament sinó que deliberadament no volen tenir parella.

Quan parlem de noms, el primer que et ve al cap és el que et van posar els teus pares quan vas néixer: Marta, Guillem, Laura, Pol,... El nom de pila que t’identifica i et dóna una identitat. Aquest nom ja té un significat. Per exemple, Marta és un nom hebreu i significa senyora. Però tenim molts noms més que moltes vegades no en som conscients i que també et defineixen i et condicionen, positiva o negativament.

Lluny de semblar un maníac del control, apuntar al que fas al llarg del dia té uns quants beneficis que pots aprofitar per tenir una vida més plena i feliç. El fet d’apuntar el que fem ens ajuda a ser conscients del que fem realment ja que moltes vegades ho realitzem automàticament i no en som conscients.

En els últims anys ha augmentat el nombre de persones aficionades a l’esport que acaben competint: curses, maratons, duatlons, triatlons, ironmans... I amb tot això, augmenta la necessitat d’aconseguir eines per superar els dubtes, les pors, motivar-se i trobar motius per continuar quan les forces van davallant.

Aquesta setmana llegia un article de Paul Jarvis que em va recordar una metàfora que havia llegit feia temps... Aquesta metàfora parla sobre un noi li explicava al seu avi que a vegades sentia que a dins seu hi havia dos llops lluitant feroçment. "El primer llop està ple de ràbia, inseguretat i es sent inútil. El segon està ple d’esperança, empatia i coratge". El seu avi li va dir que aquesta lluita és la mateixa que tots tenim a dins nostre. El noi va començar a pensar el que li havia dit...

Cada cop me n’adono més que ens omplim la vida de problemes perquè ens prenem massa en serio a nosaltres mateixos i a les coses que ens passa. Prendre’s la vida com un joc no significa prendre’s la vida poc seriosament o passant de tot sinó que del que es tracta és de veure-la com si fos un videojoc.

La visualització és molt poderosa perquè el cervell activa pràcticament les mateixes parts del cervell quan està imaginant que quan ho estàs fent. Per això, molts atletes d’elit i músics assagen mentalment les seves carreres o actuacions abans de realitzar-les. Fins i tot s’ha descobert que imaginar que mous els músculs serveix per enfortir-los.

Moltes vegades estem incòmodes amb la nostra situació i ens molesta, ens desagrada però no fem res per canviar-ho. Només ens queixem. Anem mantenint aquesta situació incòmode que ens fa infeliços perquè no ens agrada però no ens molesta prou com per prendre mesures i crear un canvi. I així seguim... infeliços, incòmodes, molestos...

A vegades ens és impossible controlar els nostres impulsos i acabem menjant menjar poc saludable i en gran quantitat en un espai petit de temps. Són els anomenats afartaments. Després, ens sentim molt malament i ens comencem a culpar durament. Moltes vegades, acaba sent pitjor el malestar i la culpa que sentim després que no pas el que ens hem menjat.

Tot i que seria fantàstic, tots tenim moments de desànim. Hi ha dies que ho engegaries tot a la merda. No tens ganes de fer res, tot sembla difícil i complicat, et venen ganes de tirar enrere, d’abandonar els teus projectes i els teus objectius i deixar-ho córrer. Ja està, tot abandonat i fora problemes.

La gran majoria de les nostres preocupacions són per motius que encara no han passat. Ens preocupem per un futur que, no només no ha passat sinó que no sabem si arribarà a passar. Aquesta por pel que pot passar ens paralitza i immobilitza. Ens quedem tant bloquejats que no acabem fent res però seguim sentim la mateixa por i els mateixos temors. Per aquest motiu, avui us proposo la tècnica de plantejar-se “el pitjor dels casos”.

Sovint tenim una percepció errònia de les nostres qualitats. Moltes vegades exagerem els nostres defectes i a vegades enaltim les nostres qualitats. L’altre dia, mentre em queixava del conductor de davant perquè no anava al ritme que jo volia anar, em vaig adonar que una de les qualitats que jo (i probablement tu també) enalteixo és l’empatia.

A vegades ens costa veure el punt de vista dels altres i caiem en l’egocentrisme de pensar que el nostre punt de vista és més encertat que el dels altres.

És molt fàcil fer propòsits, el que costa és complir-los després. Saps per què? A part de la mandra i les poques ganes de sortir de la zona de confort, el nostre cervell té una tendència a valorar de manera diferent els aspectes que passaran en un futur més o menys llunyà i les que han de passar ara.

Et costa crear hàbits nous? Et costa canviar el teu estil de vida? No és falta de voluntat ni poc autocontrol, és el teu cervell que no et deixa canviar. No, no és que el cervell vulgui complicar-te la vida, simplement, fa el que sigui necessari per a la teva supervivència.

Cada un de nosaltres té una manera de parlar, de moure’s i de respirar i a través d’aquests aspectes, es pot determinar si utilitzes un tipus de sentit predominant o un altre.

L’avorriment forma part de la nostra vida: quan esperem al metge, quan fem cua a la carretera, quan les hores no passen a la feina o a l’escola. Aquest avorriment és temporal i més o menys normal. És més, en la majoria de casos, aquest avorriment pot ser positiu perquè dóna pas a la teva creativitat, a reflexionar o a replantejar-te aspectes de la teva vida.